El delta de l’Ebre i el canvi global

Article d’Alfred Bellès Mitjans, soci de l’Associació Hàbitats

El delta de l’Ebre és un espai natural i agrícola extraordinari amb una gran riquesa natural i humana.  Els seus pobles, els camps d’arròs fins on arriba la vista, les llacunes plenes d’espècies d’ocells i les llargues platges de sorra fina el configuren com un lloc d’alt valor que cal preservar.

El canvi climàtic, junt amb els impactes que la nostra civilització ha provocat i provoca, amenacen la permanència del delta de l’Ebre. Globalment, el delta està en retrocés i el seu futur no està garantit.

En aquest article desgranem i intentem entendre l’abast dels impactes no desitjats que afecten el delta de l’Ebre, alhora que fem un petit esbós de les possibles solucions.

Primer de tot, hem d’entendre que el delta de l’Ebre no és un sistema aïllat, ans al contrari, depèn del mar que l’envolta i de tota la conca hidrogràfica amb la que forma una unitat indestriable.

Com es va formar el delta de l’Ebre?

L’aportació de sediments del riu Ebre es va anar depositant a la desembocadura fins a formar l’actual delta. L’erosió de tota la conca de l’Ebre de manera natural, i intensificada per la desforestació i l’agricultura, va aportar ingents quantitats de sediments que van fornir l’ampli delta actual.

No obstant, hores d’ara aquest procés pràcticament s’ha aturat. El motiu és que els gairebé 200 embassaments de la conca retenen els sediments. Les argiles, llims, sorres i graves s’acumulen a la cua i al fons dels embassaments, de manera que ja no arriben al delta o ho fan en molt petita mesura. I sense sediments el delta retrocedeix.

D’altra banda, els embassaments aturen les crescudes del riu emmagatzemant l’aigua, i això té un gran impacte en la dinàmica fluvial. Les crescudes, grans i petites, mobilitzen els sediments. La regulació dels cabals elimina el regim natural d’ avingudes i, de retruc, modifica l’espai fluvial i deltaic.

Com veiem, el delta necessita sediments, que són els que l’alimenten, però per transportar aquests sediments calen cabals d’aigua suficients. L’abandó rural a les capçaleres dels afluents fa que la vegetació forestal avanci i consumeixi més aigua; aigua que aleshores no baixa pel riu. A més, amb el canvi climàtic les precipitacions disminueixen i l’evaporació i la transpiració vegetals augmenten. És a dir, a causa de la calor s’evaporen i es transpiren quantitats més grans d’aigua per la mateixa vegetació. Altra vegada, menys aigua que baixa pel riu Ebre. 

A això hi hem d’afegir els extensos regadius actualment operatius, que amb la calor i les sequeres agreujades pel canvi climàtic necessiten més aigua de rec. Aquesta realitat  ja ha fet que els cabals del riu Ebre disminueixin.

Per si això no fos prou, ara s’hi suma la política d’increment de regadius. Actualment els plans hidrològics de la conca de l’Ebre preveuen la construcció de nous embassaments (que retindran més sediments) i un increment de la superfície de regadiu en més 450.000 hectàrees (Manolo Tomàs, 2020). Si les zones de regadiu a la conca s’amplien tant, consumiran ingents quantitats d’aigua, que deixarà de fluir avall. I menys aigua riu avall, menys sediments riu avall.  Això em recorda un eslògan de la plataforma en defensa de l’Ebre que deia “L’Ebre sense cabals és la mort del delta”.

Cal dir que, tot i que els regadius són la major part de l’aigua que es treu del riu Ebre, els transvasaments a d’altres conques actuals o projectats i altres usos com industrials, ramaders o domèstics, als que s’hi sumen camps de golf o piscines privades, també contribueixen i poden contribuir encara més a la detracció de cabals i a l’agonia del riu i del delta.

Hi ha qui pot pensar que l’aigua que va a parar al mar és aigua perduda. Res més lluny de la realitat. L’aigua que arriba a la desembocadura evita la salinització del tram final del riu i del delta, ja que empeny l’aigua salada cap al mar. A més, un cop al mar, l’aigua de l’Ebre aporta nutrients que el fertilitzen i fan créixer el plàncton, que alimenta nombroses poblacions de peixos. De fet, hi ha estudis que demostren que el cabal dels rius influeix directament sobre la indústria pesquera (Broadley, A., et al. 2022).

D’altra banda, hi ha processos que s’enduen sediments del delta. Els temporals erosionen el delta i fan retrocedir-ne les platges amenaçant el seu espai. Amb el canvi climàtic tenim i tindrem un mar més calent i amb més energia disponible. En conseqüència, quan es donin les condicions meteorològiques adequades, els temporals s’intensificaran donant com a resultat situacions adverses més actives i destructives.

Però hi d’altres processos que hi intervenen. Els delta s’enfonsa poc a poc, mentre puja el nivell del mar a causa del canvi climàtic. Expliquem aquests dos fenòmens:

D’un costat, el terreny del delta s’ha depositat en temps geològicament recents. Això fa que s’enfonsi lentament pel seu propi pes. Aquest enfonsament és de l’ordre d’entre 1 i 5 mil·límetres/any.

De l’altre, l’escalfament global fa que les glaceres i els casquets polars es fonguin. Aquesta aigua congelada que estava sobre els continents va a parar al mar i en fa pujar el nivell. A això s’hi suma el fet que, amb l’augment de temperatura, el mar s’escalfa i l’aigua incrementa el seu volum, dilatant-se i agreujant més encara la pujada del nivell del mar. L’ascens actual del mar és de 0,4 centímetres/any i podria assolir taxes de 1 centimetre/any. Això significa que el mar podria pujar un metre o més a finals d’aquest segle.

Tenim un riu amb els cabals minvats, amb dèficit de sediments, amb un delta cada cop més enfonsat respecte al mar i amb temporals violents que el fan retrocedir. Davant d’aquest panorama que podem fer per preservar el delta?

Hi ha les actuacions d’enginyeria dura: dics emergits o submergits, esculleres i regeneració de platges aportant sorra. Aquestes actuacions tracten els símptomes, però no van a l’origen dels mals que pateix el delta. Tenen els seus partidaris tot i que l’efectivitat és discutible. Per exemple, durant el temporal Gloria al gener de 2020 platges protegides amb dics com les de Cambrils o Cunit van veure com moltes cel·les es van erosionar de manera significativa tot i els dics protectors (José A. Jiménez 2020).

També hi ha el que s’anomena solucions basades en la natura que intenten aprofitar i/o potenciar els processos naturals malmesos que són la veritable causa dels nostres problemes (Carles Ibáñez 2020). En aquest cas, es parla de mobilitzar els sediments atrapats als embassaments per tal de que baixin pel riu, a la vegada que garantim els cabals necessaris. Es tracta de sediments que la xarxa de canals del delta faria arribar als camps d’arròs elevant el seu nivell, així com sediments que baixarien pel riu per alimentar les platges. Tanmateix, caldria donar a les platges més espai per tal de que, en lloc de ser estrets cordons de sorra, esdevinguin platges amplies amb sistemes dunars resilients, amb capacitat d’emmagatzemar sorra en temps de bonança i, que amb el seu robust cordó, puguin frenar les grans onades i impedir que les inundacions marines penetrin delta endins.

Aquesta seria una nova enginyeria, que renuncia al formigó i que intenta copiar els processos naturals, restablint els fluxos de sediments i restaurant sistemes dunars i aiguamolls per tal d’esmorteir l’impacte erosiu dels temporals.

A tall de resum, alguns especialistes proposen les següents solucions:

Cal reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle (menys CO2, metà i òxid nitrós). Si s’aconsegueix, s’alentiria al seu torn l’avenç de l’escalfament global. Això retardaria l’increment del nivell del mar que amenaça el delta, alhora que frenaria l’increment de la violència dels temporals que el malmeten.

S’hauria de garantir uns cabals suficients al riu Ebre i això significa evitar transvasaments i renunciar a polítiques d’expansió de regadius. A més, cal un ús més eficient de l’aigua de rec, ja sigui racionalitzant-ne l’ús o apostant per cultius amb menys necessitats d’aigua. També és necessari reduir altres consums d’aigua i afavorir la reutilització de recursos hídrics en la mesura del possible.

Convé mobilitzar sediments atrapats en embassaments i garantir un regim de cabals capaç de transportar-los. Aquests cabals, al mateix temps, han de garantir un bon estat ecològic del riu Ebre.

Per últim, hem d’evitar que la línia de la costa sigui rígida i estreta, i fora bo restaurar sistemes dunars i aiguamolls.

Implementar  totes aquestes mesures implica una clara voluntat política a nivell de l’estat espanyol amb la participació de l’administració catalana i el suport de totes les autonomies  de la conca. Sense oblidar la necessària complicitat de confederació hidrogràfica de l’Ebre i els concessionaris de l’explotació hidroelèctrica dels embassaments, entre d’altres actors implicats.

Els problemes complexos no tenen solucions simples. I en aquest article només hem fet un esbós d’una problemàtica polièdrica. Ningú diu que sigui fàcil però un espai com el delta de l’Ebre mereix tot el que pugem fer pel tal de garantir el seu futur.

Referències:

• Sobre el temporal Gloria (19-23.01.20), els seus efectes sobre el país i el que se’n deriva : Report de Resposta Ràpida (R3 ). Agost 2020. Institut d’Estudis Catalans.
• És inevitable la desaparició del delta de l’ebre?  Manolo Tomàs. Plataforma en defensa de l’Ebre, Tortosa.
• El delta de l’Ebre, un ecosistema amenaçat: causes i solucions. Carles Ibáñez,  IRTA, Sant Carles de la Ràpita.
• Dinàmica litoral, efectes dels temporals i comportament de les platges. José A. Jiménez. Laboratori d’Enginyeria Marítima Universitat Politècnica de Catalunya – BarcelonaTech.
• Broadley, A., Stewart-Koster, B., Burford, M.A. et al. A global review of the critical link between river flows and productivity in marine fisheries. Rev Fish Biol Fisheries 32, 805–825 (2022).

Altra bibliografia recomanada:

• ¿Debe el agua de los ríos llegar al mar? Una gestión medioambiental del agua en España. Fernando Magdaleno. 2011. Editorial Catarata. ISBN: 978-84-8319-629-8
• https://climadeltaebre.cat/es/les-projeccions-climatiques/ IPCC, 2019: IPCC Special Report on the Ocean and Cryosphere in a Changing Climate [H.-O. Pörtner, D.C. Roberts, V. Masson-Delmotte, P. Zhai, M. Tignor, E. Poloczanska, K. Mintenbeck, A. Alegría, M. Nicolai, A. Okem, J. Petzold, B. Rama, N.M. Weyer (eds.)]. Cambridge University Press, Cambridge, UK and New York, NY, USA, 755 pp.

Amb el suport de:

Advertisement