Tota l'actualitat de l'Associació Hàbitats i el Projecte Rius
Voluntariat ambiental a Catalunya! Adoptar un riu vol dir pensar i desenvolupar idees per conèixer i millorar l'estat de conservació d'un tram fluvial. Des de 1997 treballem a través del voluntariat i l'educació en un model de custòdia participativa on persones i diferents col·lectius col·laboren i són protagonistes de la conservació del territori, especialment dels riu i rieres. En aquest blog trobaràs tota l’actualitat de l’Associació: què fem, com ens organitzem, les activitats i projectes en els que pots participar! Et convidem a seguir-nos per no perdre’t cap detall.
Transició energètica (verda?)
El novembre del 2019, el Parlament Europeu va adoptar solemnement una resolució que declarava l’emergència climàtica i ambiental i instava a la nova presidenta de la Comissió Europea, l’alemanya Ursula Von der Leyen, a que es redactessin les propostes legislatives i pressupostàries necessàries per assolir la neutralitat climàtica a Europa l’any 2050. La resposta de la Comissió es va concretar en la redacció del Pacte Verd Europeu, aprovat el juny del 2021, que inclou entre d’altres l’anomenat Objectiu 55. El nom al·ludeix al fet que es proposava la reducció d’un 55% de les emissions de gasos d’efecte hivernacle (GEH) en el conjunt de la Unió Europea de cara al 2030[1]. Només un any després, el juny del 2022, el Parlament Europeu va modificar la proposta de la Comissió. En efecte, tot i que l’objectiu de reducció per al 2030 continua conservant la seva denominació original, la previsió de reducció s’ha rebaixat al 40% [2].
Què passa a casa nostra?
Segons l’Oficina Catalana del Canvi Climàtic, les emissions de GEH a Catalunya l’any 2020 van ser de 39,94 milions de tones de CO2 equivalent. Respecte l’any anterior, van suposar un decreixement del 9,3%, corresponent a 4,08 milions menys de tones de CO2 equivalent [3]. Tot i aquesta reducció, molt lligada als efectes del confinament pandèmic, encara estem molt lluny de l’Objectiu 55. De fet, les últimes dades del Global Carbon Budget indiquen que, a nivell mundial, les emissions del 2022 han tornat a créixer, superant lleugerament les corresponents al 2019 [4].
És prou conegut que Catalunya té un dèficit notable d’energies renovables instal·lades. És del tot necessari recuperar el temps perdut en la ineludible transició energètica. Molt més discutible és, en canvi, la manera d’accedir-hi. “Renovables sí, però no així”, és el clam que s’ha estès per tot el país d’ençà la publicació del decret 16/2019 aprovat per la Generalitat de Catalunya, amb la intenció d’impulsar les energies renovables dins d’un paquet de mesures per combatre l’emergència climàtica [5]. D’ençà la seva publicació, entitats ambientals, ajuntaments i altres agents afectats, han dut a terme tota mena de mobilitzacions, actes, xerrades i debats per demanar una planificació de la implantació d’energies renovables i un model energètic just, democratitzat i equilibrat. En tant que entitat ambiental, la nostra posició és òbviament favorable a la participació democràtica en un assumpte tant cabdal com aquest i que compromet de manera tan evident el futur de les noves generacions. Tot i això, la intenció d’aquest article no és ben bé afegir arguments a aquest debat, o potser sí…
Dos estudis recents
Al llarg del 2022 s’han publicat dos informes seriosos sobre el futur de l’energia a Catalunya: PROENCAT 2050 (Institut Català de l’Energia, Generalitat de Catalunya) del qual se n’ha publicat un resum divulgatiu [6], i La transició energètica a Catalunya (Associació i Col·legi d’Enginyers Industrials de Catalunya) [7]. L’un i l’altre comparteixen estratègies, entre les quals, impulsar l’economia circular, desplegar les energies renovables a gran escala, o reduir el consum d’energia. Més enllà d’algunes notables diferències en els valors concrets de quin serà el consum d’energia previst per al 2050, o de la importància relativa que han de tenir l’energia eòlica i la fotovoltaica, els dos estudis són coincidents en el fet que la reducció en el consum d’energia no ha de comprometre el creixement econòmic, la competitivitat de l’economia catalana, ni el nivell de confort dels catalans.
Ambdós estudis també coincideixen en la necessitat de reduir la intensitat energètica, això és, la quantitat d’energia primària consumida per unitat de PIB. Segons el PROENCAT, la millora en l’eficiència energètica es traduirà en l’estalvi de fins el 42,1% d’energia final, la qual cosa permetrà una forta electrificació de l’economia, del 24,8% actual al 76,6% el 2050. És possible?
El factor limitant: els materials crítics
La transició energètica requerirà, no només a Catalunya sinó a tot el món, la utilització d’una colla de materials i minerals, considerats crítics i estratègics, en quantitats i a un ritme que no s’havien utilitzat fins ara. El resum divulgatiu del PROENCAT, no hi fa cap referència. No és el cas de l’altre informe. A l’annex final, titulat “Les energies renovables i els materials crítics” es reconeix la transcendència que tindrà en el futur la utilització d’aquests materials, però no en fa cap anàlisi detallada. Es limita a fer-se ressò de les previsions de l’Agència Internacional de l’Energia, tot copiant alguns paràgrafs de l’informe “The Role of Critical Minerals in Clean Energy Transitions”, publicat el 2021 [8]. Us en transcrivim un breu fragment:
“En un escenari que compleixi els objectius de l’Acord de París, la quota de les tecnologies d’energia neta en la demanda total augmentarà significativament durant les properes dues dècades a més del 40% per al coure i els elements de terres rares, 60-70% per a níquel i cobalt, i gairebé 90% per al liti.”
Potser val la pena posar un parell d’exemples que ens ajudin a visualitzar fins a quin punt són crítics alguns materials. Fixem-nos, per començar, en una central tèrmica de cicle combinat, com la del Besòs, que funciona amb gas natural. Suposem que volem substituir-la per un conjunt de molins de vent, altrament dits aerogeneradors. Per facilitar els càlculs, imaginem que produeix 1 gigawatt (GW) de potència elèctrica (en realitat la potència elèctrica d’aquesta central és una mica inferior). Com que 1 gigawatt equival a 1.000 megawatts (MW), caldrien 200 aerogeneradors de 5MW o 1.000 de 1MW per reemplaçar una tèrmica com la del Besòs per un parc d’aerogeneradors. D’acord amb les dades aportades per Antonio i Alicia Valero, pare i filla, enginyers termodinàmics de la Universitat de Saragossa, caldria aproximadament l’ús de 160.000 tones d’acer, 2.000 de coure, 780 d’alumini, 110 de níquel, 85 de neodimi i 7 de disprosi, valors 25 vegades més grans que la quantitat de materials necessaris per a la construcció d’una central tèrmica equivalent.[9].
Fixem-nos ara en el cotxe elèctric, segurament l’element que més hauria de contribuir a la transició energètica, si haguéssim de fer cas de la intensa propaganda a què ens sotmeten les multinacionals de l’automòbil. Per a construir un cotxe elèctric es necessiten al voltant de quaranta elements químics diferents, entre els quals, el coure, el ferro, la plata, l’alumini, el crom, el liti, el manganès, el cobalt i bona part de les anomenades terres rares, un conjunt de 17 elements químics que inclou l’escandi, l’itri i tot el grup dels lantànids, sent-ne el neodimi i el disprosi els elements més representatius. Com es veu, tota una constel·lació d’elements que en paraules d’Alicia Valero, ens ha dut a instal·lar-nos en l’edat de la taula periòdica.
La naturalesa i extensió d’aquest article no permet endinsar-nos en l’anàlisi de les reserves existents d’aquests materials, ni de l’energia necessària per extreure’ls de les mines; energia, per cert, procedent dels combustibles fòssils. Ens limitarem a comentar el cas del coure. El principal productor mundial de coure és Xile, amb un quart de les reserves globals i gairebé un terç de la producció. La pràctica totalitat del coure xilè s’extreu de “La Escondida”, un immens forat a cel obert a la regió d’Antofagasta al nord de Xile. Segons explica Antonio Turiel, investigador del CSIC i conegut divulgador científic, sembla que el punt màxim d’extracció es produirà com a molt tard el 2035 [10].
El cas és que d’aquí al 2035, les previsions apunten que es duplicarà la demanda de coure i que per poder atendre-la, caldrà descobrir cada any un jaciment equivalent a la Escondida durant els pròxims 20 anys! Però la realitat és ben diferent. Segons apunta Alicia Valero, els descobriments de nous jaciments han disminuït dràsticament: en els últims 10 anys han passat de 50 a 8 milions de megatones/any.
Un comptagotes màgic
En els últims temps hi ha un parell de termes de l’àmbit matemàtic que s’utilitzen, cada vegada més, fora d’aquest àmbit. Ens referim al “punt d’inflexió” i al creixement “exponencial”. Deixem de banda el primer (Xavi Hernández l’utilitzava per descriure la millora del joc del Barça d’ençà de la victòria sobre l’etern rival a la Supercopa…) i centrem-nos en el segon. Sovint s’utilitza com a sinònim de rapidesa, però no és ben bé així. No ens consta que Alicia Valero sigui sòcia o seguidora del Barça, però en les seves xerrades acostuma a fer servir el Camp Nou per il·lustrar què significa el creixement exponencial.
Imaginem-nos que tenim un company situat a peu de gespa i que la resta de la colla ens trobem a l’última graderia. El nostre company té un comptagotes màgic. La seva màgia consisteix en que cada minut és capaç de deixar anar el doble del volum d’aigua que en el minut anterior. Així doncs, en el primer minut abocarà una gota, en el segon dues, en el tercer quatre, i així successivament. Suposant que l’estadi fos hermètic, en quin minut creieu que l’aigua arribarà dalt de tot i vessarà? Un càlcul no massa complicat ens indica que passarà… al minut 46! Això és increïble, però no és el més sorprenent… Imagineu-vos que fins que l’aigua no els arribi als jugadors a l’altura dels genolls no ens adonem que tenim realment un problema i que hem d’apressar-nos a fugir de l’estadi per no morir ofegats. En aquest moment, aproximadament el 7% del volum del camp és ocupat per aigua. I en quin minut passaria això? En el minut 42! O sigui, que només tenim 4 minuts per abandonar l’estadi!
Aquesta és la gran amenaça de la funció exponencial: al començament la corba creix molt lentament però quan comença a enfilar-se ho fa molt ràpidament. Estem molt a prop dels quatre minuts finals, no solament en el creixement de l’explotació del recursos minerals, sinó també en la desforestació, l’ús intensiu de l’aigua, la pèrdua de biodiversitat, etc.
Un compromís final
És possible la transició energètica verda, ens preguntàvem més amunt? Analistes com els que hem citat contesten que sí… sempre i quan ens adonem que l’autèntic problema no és de recursos, sinó del sistema socioeconòmic que tenim i que no volem canviar. És urgent qüestionar la utilització contínua del PIB com a mesura de totes les coses i adonar-nos que no és més ric qui més té sinó qui menys necessita i més comparteix.
Tenim realment motius per a l’esperança? Cada vegada hi ha més veus autoritzades que s’esforcen a convèncer-nos que sí. L’Institut d’Humanitats de Barcelona, al llarg de quatre sessions que tindran lloc el proper mes de febrer, ha muntat el curs “Ecologies de l’esperança”. Els organitzadors declaren que intentarem “fer l’esperança possible” en lloc de la “desesperació convincent”, donant alè a la nostra imaginació i a allò que realment pugui generar un canvi: lo polític.
Ens hem apuntat al curs. Ens comprometem a fer-vos-en un resum en un proper article. No ens anirà malament una mica d’esperança, encara que ens la serveixin amb comptagotes. Serà màgic, també?
Referències
[1] Pacte verd europeu https://www.europarl.europa.eu/news/es/headlines/priorities/cambio-climatico/20200618STO81513/pacto-verde-europeo-clave-para-una-ue-climaticamente-neutral-y-sostenible
[2] Objectius per països UE 2030 https://www.europarl.europa.eu/news/es/headlines/society/20180208STO97442/reduccion-de-emisiones-en-la-ue-objetivos-nacionales-para-2030
[3] Emissions GEH Catalunya 2020 https://canviclimatic.gencat.cat/ca/canvi/inventaris/emissions_de_geh_a_catalunya/
[4] Augment emissions a nivell mundial 2022
[5] Decret 16/2019 https://portaljuridic.gencat.cat/eli/es-ct/dl/2019/11/26/16
[6] Proencat 2050. Institut Català de l’Energia. Generalitat de Catalunya https://icaen.gencat.cat/ca/l_icaen/prospectiva_planificacio/principis-vertebradors-de-la-proencat-2050/
[7] La transició energètica a Catalunya. Associació/Col·legi d’Enginyers Industrials de Catalunya https://www.eic.cat/sites/default/files/Estudi_Transicio_Energetica_Catalunya_2022_CAT_V5.pdf
[8] Informe IEA https://www.iea.org/reports/the-role-of-critical-minerals-in-clean-energy-transitions
[9] Valero Alicia, Valero Antonio, Calvo Guiomar (2021). Thanatia. Límites materiales de la transición energética. Saragossa. Prensa de la Universidad de Zaragoza.
[10] Turiel Antonio (2022). Sense energia. Breu guia per al Gran Descens. Madrid. Ed. Alfabeto
Amb el suport de:
Tota l'actualitat de l'Associació Hàbitats i el Projecte Rius 